Aquesta és una frase real i lamentablement habitual. És el que ens trobem ara,  pràcticament cada dia, els professionals de la granja escola de Sta Maria de Palautordera; autoestimes baixíssimes. L’Anna, a més va afegir «de vegades em faig una boleta al llit i ploro en silenci i no vull que ningú em senti”.

El nostre projecte d’educació en el lleure es va transformar fa 18 anys, en un espai on a més, s’entrenaven les competències emocionals d’infants, joves i docents (amb una metodologia demostrada científicament pel GROP de la universitat de Barcelona). Ja aleshores, les carències emocionals que  veiem en els nanos, deguts en bona part a la sobreprotecció, van fer que replantegéssim el nostre projecte educatiu, per on cada any passen més de 20.000 alumnes d’escoles catalanes d’arreu.

El que estem veient l’últim any i mig és insostenible. Quasi tothom està fatal; els docents, la canalla, els pares i mares… i ens sorprèn que es parli de salut mental amb dades molt preocupants, però ni els polítics, ni l’Administració, ni els mitjans s’ho preguin seriosament com per dedicar uns minuts diaris als seus programes de més audiència, per com a mínim, donar recursos pràctics de manera generalitzada.   

 “M’odio a mi mateix: no m’agrado físicament, ni el meu comportament ni com soc. Tinc un cor tou, però el protegeixo amb una capa de pedra dura i negra” Xavi, 10 anys

Jo, quan m’enfado amb mi, vaig al mirall i m’insulto I em critico mirant-me directament als ulls. A l’escola estic més alegre, però per dins pateixo sempre” Sara, 9 anys

Sabeu?, la malaltia mental comença just aquí, sentint el que aquests 3 petits senten i alhora amaguen; una malmesa autoestima que  sembla ser una altra conseqüència d’aquesta Pandèmia. Ens alegra el nou Real Decreto del Ministeri d’Educació per fomentar l’autoestima a infantil el curs vinent, però no és suficient.

En els 38 anys que porto treballant amb nanos, mai he vist el que em trobo cada dia i amb una intensitat que comença a ratllar la patologia de manera global; una ansietat que els ofega, un estrès que els fa caminar sense sentit, també desànim i apatia que no els permet somriure (una noia de 13 anys em va dir ahir «yo no sé sonreir«). També veiem molta ràbia sense regulació que els fa pegar-se i insultar-se com a una nova forma de relació, hi ha molta por d’aquella que paralitza, i també una tristesa que els està portant a l’autolesió, juntament amb notables i profundes baixes autoestimes, i desconnexió amb un mateix.

Soc pacient i positiva de mena, però necessito explicar la realitat, el que està passant. I ara sí que cal, de veritat que és necessari i urgent que els mitjans ens ajudeu als educadors/es en aquesta mena de lluita en temps convulsos per a la salut emocional, fent programes o seccions amb periodicitat i seriosos, i en espais amb una alta audiència perquè les eines per afrontar aquests problemes a casa o a l’aula, o a la feina, puguin arribar a tota societat.

Els recursos existeixen i estan funcionant, de fet estàs convidat a veure-ho en directe quan vulguis perquè… sou part de la solució. I si necessiteu ajuda, aquí estem per  compartir un munt de recursos que tenim per a qualsevol de les problemàtiques plantejades.

Ara sí que és important que s’aposti per a l’Educació. Siguem una tribu que educa, que educa de veritat 😊

Una forta abraçada!!!

Contacte: 639 320 338

Cristina Gutiérrez Lestón
Educadora Emocional i directora de La Granja Santa Maria de Palautordera